content_flaires_pxlr_ps

Manuscrit, Xavier P. Pérez, 1983

El títol del disc
Flaires de Barcelunya o aromes de Barcelunya – Barcelunya geogràficament correspon a Barcelona i les seves comarques veïnes -. Socialment representa el trepidant món de la rodalia de Barcelona, on conviuen catalano-comunitats de la Catalunya endins amb emigrants de la resta d’Espanya, sudacas (Sant Cugat) i darrerament personal africà (El Maresme). Polígons industrials, granges d’aviram, torres d’alta tensió, discoteques de carretera, urbanitzacions més o menys pirates, ciutats dormitori i amatori, bingos, Can Amat Paradís, etc. Configuren un conjunt a bigarrat i caòtic que no deixa al mateix temps de ser poètic. Barcelunya és d’altra banda la Barcelona de l’any 2100 amb una Meridiana que arriba fins al Parc del Montseny (C-17), una Diagonal que no acaba a Pedralbes sinó que continua fins a Martorell, una Nova Gran Via de circulació que és el 3r Cinturó de Ronda A-7, un centre comercial a Sant Cugat del Vallés i un enorme Parc Central del Tibidabo travessat per tres túnels. En fi, una nova ciutat descongestionada i moderna. L’eixample de Cerdà: una relíquia i un exemple de com no s’ha de fer una ciutat.


Les cançons

CARA A

Els “morenus” d’en Martínez
Cançó escrita a l’any 1981 després d’una entrevista a Mataró amb un capellà de Càritas Diocesana. El motiu de l’entrevista; conèixer de primera mà la vida de l’enorme contingent de negritus arribats a Catalunya. La cançó dona constància d’un fet insòlit: treballadors africans al Maresme a vint duros l’hora. Martínez el negrer, l’intermediari ari, existeix ,i es diu Clemente Martínez Fuentes.

L’hereu de Can Bruguera
El personatge juerguista del qual parla la cançó és un conegut. Afortunadament a la realitat no està tan arruïnat com explica l’havanera i per descomptat tampoc se l’emporta la policia. El final és més feliç.

 La Dama de l’OVNI
Llegenda popular contemporània del Vallés Oriental. Es diu que el fet va ocórrer una nit de Sant Jaume a mitjans dels anys 60. La dama extraterrestre malhumorada que renya als pagesos és actualment objecte de cultes pagans al Barri de Bellavista de Les Franqueses. El Palmar de Troya ha estat fent unes investigacions.

Mariner de Ribera
Un ex-alcohòlic torna a l’escenari del crim. El crim: la seva pròpia autodestrucció. La cançó d’ambient folk – USA té ritme de danzón. Intervé a l’harmònica Sedo Garcia antic company de Gato (1971-72) en el grup SLO-BLO i que actualment viu a Coma-ruga dedicat a la construcció de vaixells de vela.

Tanguillu Canicular
Cançó improvisada que parla de la vida a la carretera als estius quant té lloc la temporada musical que tanta relació guarda amb el món taurí. Després de tot un estiu viatjant els musics viuen experiències molt profundes que poden afectar el seu comportament. CARA B Rumba laietana Cançó que Gato dirigeix al seu partner musical durant 10 anys: Rafael Zaragoza. En ella li vol explicar l’estil musical que fa. Amb la “Rumba Laietana” ha volgut recollir tots els estils musicals que van tocar junts al llarg dels anys. Van estar associats en els grups Pérez y Zaragoza (1968 – 69 – 70), SLO_BLO (71 – 72 – 73), El Gato (74 – 75) i Secta Sónica (75 – 76 – 77). Aquest tema signa la reconciliació entre els dos vells amics després de 5 anys de distanciament. Per cert, com a dada anecdòtica direm que Zaragoza és fill del Premio Planeta: Cristóbal Zaragoza.

Al carrer de la Cera
Novament el tema de la rumba catalana, el gènere musical que s’ha erigit en el folklore urbà de la ciutat de Barcelona i que constitueix un dels ingredients en la música de Gato Pérez. En “Al carrer de la Cera” es parla de dues figures de la rumba catalana: el bongosero gitano: El Fill de la Potxola i l’onclu González l’onclu Polla inventor del ventilador que és moviment que fa la mà dreta a la guitarra rumbera.

Oh Senyor Botiguer
Cançó del “1r cantant galàctic” de Catalunya: Jaume Sisa. Aprofitant que el nostre president Jordi Pujol es va autoproclamar en una convenció de botiguers a Cornellà: “el primer botiguer de Catalunya” Gato ha escollit aquest tema com a homenatge a dos botiguers il·lustres: Jaume Sisa i Jordi Pujol.

Passejant pel Vallés
Aquesta rumbeta conta amb la participació del cantant gitano-català Enric Malla i parla de les correries del Gato amb els seus amics per l’eixida de Barcelona: El Vallés.

BCN–BCN
BCN és el que queda de la Barcelona universal, altres temps. BCN es una capital de províncies. Gato dona la seva visió del moment actual de la ciutat. Hi ha esperança i cal pensar que BCN tornarà a ser el que era.

BARCELUNYA

 Ja fa quasi cinc anys que no visc a Barcelona. Vaig deixar la ciutat a principis de 1978 després d’haver viscut tota la meva joventut (dels 15 als 27 anys) en un dels períodes més excitants de la seva historia. Feia la meva arribada a l’Abril de 1966 i marxava l’Abril de 1978. Dotze anys intensos que em van servir per conèixer-la bastant a fons. En aquests temps, 66 – 78, vaig esser en diferents èpoques: un adolescent esnob, un estudiant universitari, un hippy, un jove radicalillu i finalment: un cantautor. He vist com a Barcelona passava des de la nit dels temps de la dictadura fins al descontrol més colossal de les Jornades llibertaries al Parc Güell en l’any 1977. He tingut sort. Tots els que em coneixen saben que sóc un enamorat de Barcelona i que sempre he estat interessat a conèixer totes les històries relacionades amb ella. Des del primer moment vaig comprendre que el pla del Barcelonès era un lloc interessant, un àmbit vital magnètic, polimòrfic i sorprenent. A pesar de tot això que explico, Barcelona, a l’any 1978 era inhabitable. Molt més inhabitable que avui en dia a l’any 1983. La fisonomia dels barris l’havia desfigurat i l’especulació s’havia carregat el cor de la ciutat. Hi havia un mal rotllo, era una ciutat bruta, insegura, amb un pèssim transport públic, permanentment col·lapsada, plena de marcelinos i frankfurts, bars amb televisió a tope i que expandien mata-rates, taxis que pujaven les tarifes cada setmana, atur laboral, pornografia barata, a les façanes grises dels edificis vivien arrapades noves especies de bactèries mutants i el pitjor de tot: un ambient nocturn d’oci destructiu. Entre altres coses, el whisky era andorrà. Per totes aquestes coses i mes, és que jo vaig marxar de Barcelona “la bona”. Vaig fugir per cames després d’haver estat detingut per “conducción ilegal” (sense carnet) en una batuda. Dos dies entre reixes és una experiència tan desagradable com mai havia arribat a suposar. La truculència periodística de l'”Interviu” s’havia apoderat del carrer. Això em semblava a mi. Calia sortir a buscar un entorn més saludable i edificant per a mi i la meva troupe de dones. Aprofitant una oportuna relació familiar em vaig instal·lar primerament a Sant Julià de Vilatorta, un poble preciós de la província de Barcelona però en el que vaig passar un fred horrorós. Per raons econòmiques i veient que el tema de la música no donava en aquells temps els seus fruits em vaig convertir durant l’any 1978 en un firaire dedicat a la venda ambulant de discs i cassetes. Cada dia a les 5 de la matinada mudat amb un anorac de color taronja i tocat amb un barret de palla (d’aquí em ve el costum) carregava el meu vell Opel i amb un carajillo entre pit i pit anava als mercats municipals de Granollers, Vic, Torelló, Canovelles, etc. Fent aquesta vida itinerant i comercial vaig viure experiències molt interessants, arribant a conèixer persones realment originals. Una d’aquestes persones és en Ramon Parellada Garrell fill d’una dinastia familiar de fondistes de 400 anys i tretze generacions que en aquella època era el gerent del tradicional Hotel Europa de Granollers. Val a dir que el seu besavi Isidre Parellada va esser l’inventor de la “Paella Parellada” i el seu avi Paco Parellada era fins a la seva mort el propietari del restaurant “Les Set Portes”. Va esser ell: Ramon Parellada, qui em va portar a Granollers a la zona del Vallés Oriental. D’alguna manera Ramon em va introduir a Catalunya i jo el vaig introduir a Barcelona. S’ha de deixar constància d’aquest fet per què és bastant capital. Tres anys amunt i avall per les comarques veïnes a la gran urbe m’han fet descobrir una realitat que té poesia en enormes quantitats i que m’ha estimulat a fer cançons. Per cert; un dia que jo actuava a La Sila de Granollers vaig sentir que algú parlava de “Barcelunya”. En demanar pel significat del mot se’m va explicar que es referia a una zona del país que per les seves costums i contingut sociològic no era ni Catalunya ni Barcelona i que definia amb força precisió la Barcelona centrifugada cap a la seva rodalia. A partir d’aquell moment vaig decidir que algun dia faria un disc en el qual la temàtica de les cançons estigués restringida a aquesta part del país vociferant i variopinta. Dos anys després he fet realitat el meu somni de presentar l’àlbum “Flaires de Barcelunya”. Disc del qual em sento molt orgullós perquè parla dels meus amics i veïns i va dirigit fonamentalment a ells”.

GATO PÉREZ
El Vallès Oriental, Gener de 1983

El-Periodico_1983_02_20_p

 

Per a reproduir els temes, heu de tenir compte a Spotify i tenir l’aplicació instal·lada. Spotify és gratuït encara que hi ha l’opció de compte Premium, sense publicitat. En el següent enllaç us podeu donar d’alta i descarregar l’aplicació.

 


Clickeu sobre el títol per desplegar les lletres de les cançons.

Els murenus d'en Martínez

(Xavier Patricio Pérez)

Qui cull la patata, qui rega el clavell
qui cull la patata, qui rega el clavell
els morenus que en Martínez ha portat de Barcelona
els morenus que en Martínez ha llogat a Urquinaona.

Qui cull la maduixa, qui cuida el roser
qui cull la maduixa, qui cuida el roser
els morenus que en Martínez ha portat de Barcelona
els morenus que en Martínez ha llogat a Urquinaona.

Una mà a davant i una mà a redera
vénen de Sudan, de Gàmbia i Guinea.
Amb un ullal d’elefant sota l’aixella
arriben els negritus a la terra d’escudella.

Qui aguanta millor al ritme frenètic
del pasote-nit a la discotèque
els morenus que en Martínez ha portat de Barcelona
els morenus que en Martínez ha llogat a Urquinaona.

Una mà a davant i una mà a redera
fugen de la por i de la misèria
lluny del seu país i sense papela
tenen el seu ambient a les platges del Maresme.

L'hereu de Can Bruguera

(Xavier Patricio Pérez)

Les terres de la família eren l’enveja del món
anaven des de la riera fins el pla de Sant Segimon.
Tenien la maquinària més moderna i eficaç
eren pagesos perfectes amb la sort al seu costat.

Un patrimoni abastat durant moltes generacions
mitjançant aliances fosques i matrimonis arreglats.
Treballadors incansables que havien fet de la vall
un paradís confortable pels amos i els menestrals.

A la banca eren presents i també a l’ajuntament
eren cabdills generosos, eren homes plens de fe.
El rector de la parròquia convivia a casa amb ells
per cuidar-se dels assumptes que tinguessin amb el cel.

Fins que va néixer aquell fill que semblava fet exprés
per cuidar-se d’un imperi heredat sense volguer.
Aquest noi de sang calenta i l’esperit un tant inquiet
ha llançat tot per la borda i ha invertit en si mateix.

L’hereu de Can Bruguera, quin xicot més estripón.
és un filantrop adorable que ha perdut de vista el món.
Cada nit a Barcelona per tancar algun cabaret
entre artistes i fulanes l’han deixat sense diners.

L’hereu de Can Bruguera, quin xicot més verbener
s’ha polit totes les terres perquè no parés el tren.
Cada dia quan s’aixeca porta al cap un nou invent
tot en ell és poesia, tot en ell és decadent.

L’hereu de Can Bruguera, quin xicot més verbener
tot en ell és poesia i es comporta com un nen.

La Dama del Ovni

(Xavier Patricio Pérez)

Una nit de cel estrellat
durant el càlid mes de juliol.
Una bombolla il·luminada
va baixar al mig d’un sembrat de cols.

Una dama amb un vestit de seda
i una corona amb llum de neó
va saltar per una finestra
i sense preàmbuls va fer un sermó.

Fills no heu de mamar tant
mare no mamarem tant.
No heu d’anar a dormir tan tard
que l’endemà hem de treballar.
Fills no feu cas de la carn
la carn es pecat mortal
no n’hi ha prou amb fer bondat
també és té d’aparentar.

La senyora va baixar d’un ovni,
va baixar d’un ovni vestida de blanc.
La senyora va baixar d’un ovni
amb un missatge per a l’humanitat.

No acostumeu el vostre olfat
és un vici super car.
No convé jugar als cartrons
cremareu les il·lusions.
El menjar sempre amb mesura
té la clau de la cordura.
Si feu cas d’aquests consells
pujareu al meu vaixell.

Mariner de Ribera

(Xavier Patricio Pérez)

Un via crucis pels bars del barrí de les humides parets
m’ha tornat novament al port de la claudicació
per veure’m cara a cara amb el torment.
Atravessant aigües de foc sota les ordres d’un capità escocés
he begut amb forasters, convidant sense diners
he convençut a mig mon de la raó.

He vist que Colón sopava a les Set Portes amb Pinzón
mentre la tripulació al carrer de Robadors
dilapidava el seu tresor americà.
Ferran de l’Aragó despatxava a la basílica del mar
envoltat de capellans i una dona al seu costat
que semblava que dugués els pantalons.

Carrerons de Ribera, mirall d’ànimes vençudes
quan s’explora el fons del cor només trobes amargura.
Piu piu en el aire y salnitre a les entranyes
som els fills de mare estranya, mariners de vida obscura.

Charly tanca el seu bar i agafa una guitarra per cantar
entre palmes i canutus fa una festa en el carrer
per una gent que no vol veure sortir el sol.
La llum artificial es confon amb la claror d’un cel obert
en un pis desmantellat del carrer de Sombrerers
on hem anat perseguint l’amor furtiu.

He deixat la salut en un pèndol d’alegria i de dolor
sóc un nàufrag de secà que ha perdut la voluntat
de perdre’s sense estímuls en la mar.
Sense volguer he retrobat l’equilibri d’una anciana joventut.
Roda el món i torno al Born sobre l’aigua mineral
en una nàutica avorrida i sense risc.

Carrerons de Ribera, he llepat les teves pedres
ja no vinc a visitar-te, no puc veure les estrelles
ja no sóc el mateix, ja no emprenc més aventures
sense brúixola i botella la navegació és molt dura…

Tanguillu canicular

(Xavier Patricio Pérez)

Amanida, arròs paella, sangria i pollastre a l’ast
quan arriba la calor forta fem un tomb per la pell de brau
les hores no porten pressa sota les canyes a vora el mar
i les mirades es tornem tèrboles quan desfila el bacallà.

De vegades juguem a moros, de vegades semblem cristians
perseguint la lluna d’Espanya pels xiringuitos del litoral.
Amunt i avall cada dia per l’autopista que va a Alacant
amb el walkman a cau d’orella desconnectem de la realitat.

Quina fantasmada més perfecte
aquesta feina aixeca la moral
quilòmetres de rumba i autocarro
tan sols paga peatge el més pringat.

Quin estiu de misèria, nois, aquest del 82
no hem aixecat ni un duro i Mndiespaña ha fet tos els gols.
La veu de Roberto Carlos ha sigut l’únic consol
i hem escrit pàgines de vida en sensurround i technicolor.

Parlem de qualsevol cosa, opinem si ens deixen parlar
i donem una idea simplista de l’univers i la humanitat
sempre productes bons a l’hora de treballar
seguint els consells d’en Toni, el nostre metge de Cornellà.

Rumba laietana

(Xavier Patricio Pérez)

Voleu que us digui, no ho sé ben bé
com és que canto i faig música no ho sé.
He fet cançons, quasi un miler
amb paper, guitarra i musicasset.

Sempre he cercat un estil nou
amb “càscara”, “clave” i la força del tro.
He passat l’harmonia per un prisma de swing
per a trobar el color que pintés l’infinit.

Aquesta rumba misteriosa
ha barrejat uns quants estils
vaig explicant la meva història
i potser un dia em farà ric.

El que jo faig no té secrets
tan sols explico el que veig al carrer.
Estic immers en la nostàlgia del fum d’un cabaret
per capturar una melodia que xiulava al cervell.

Aquesta rumba misteriosa
és rockabillly si convé
s’ha aparcat davant d’un juke-box
i ha mamat de moltes llets.

Aquesta rumba misteriosa
és funky music al moment
ha interceptat les emissores de la flota U.S.A.

Al carrer de la Cera

(Xavier Patricio Pérez)

Al carrer de la Cera hi ha un senyor
de raça gitana que toca el bongó.
Reparteix les galetes cap aquí, cap allà
en un “parche” de plàstic, al estil català.

Al carrer de la Cera viu un comerciant
que, quan té una estoneta, li agrada cantar
senzilles cançons que ell va improvisant
amb guitarra flamenca i les palmes que posa alguna amistat.

Al barri de Gràcia hi ha un munt de gent
que porta a la sang el ritme calé.
Tenen totes les cintes per posar-se en ambient
i en els dies de festa surten a ballar al carrer.

A prop de la màgica plaça del Raspall
hi viu l’onclu González, inventor del tumbao.
Va prenyar la guitarra d’un terrible compàs
que amb bongó i una berra posa la gent a ballar.

Senyor botiguer

(Jaume Sisa)

Oh, senyor botiguer! Sempre us he vist ficat
dins d’un sac de confits i amb una peixera al cap
entre cebes i alls i pernils.
Oh, senyor botiguer! Sou vós i els vostres fills
que perfumen els carrers amb floretes d’anís
que mai no heu olorat ni heu sentit quan la flor ha de florir.

Oh, senyor botiguer! Sempre heu fet un bon pas
vos sou home de seny, senyor botiguer,
vos sou l’home amagat del meu somni ancestral
personatge important del meu somni perdut
on aquest barri humit, aquest barri envellit
pels efluvis del mar i del vent.
Vos sou l’home malalt que fuig corrent del meu llit
quan arribo a dormir sense somnis estranys.

Oh, senyor botiguer! Morireu de bon temps
amb el cel tan serè com el món curt i estret
de bon jan català, honorable i cristià,
que heu creat.

Passejant pel Vallès

(Xavier Patricio Pérez)

Era un matí que tornàvem d’una actuació a la “meseta”
amb tota l’orquestra grogui dintre de la furgoneta.
Al passar pel Llobregat a l’alçada de Martorell
hi havia un sol de cara que ens convidava a donar un passeig.

Vam sortir de l’autopista que sembla el túnel del temps
per a agafar unes carreteres que portaven al Vallès
allà hi ha una terra roja per a fer teules i maons
i d’altres homes piquen pedra a les mines de Papiol.

A la nostra teòrica en ruta disposats a improvisar
vam deixar a la nostra dreta un simbiòtic nucli urbà
una zona coneguda pel soroll que fa la gent
la Floresta, Mirasol, Sant Cugat i Valldoreix.

A Rubí vam fer una parada per posar-nos en ambient
esmorzant conill i costelles amb un vi reviviscent.
Amb l’estómac arrebossat amb una paret de greix
la vida sempre és bonica i el món es troba diferent.

A Barberà i Ciutat Badia vam assistir a un enfrontament
entre Romeros del Rocío i pelegrins de Montserrat.
Discuteixen els miracles i esgarrifen al país
a una fira sevillana quan arriba el mes d’abril.

Al riu Ripoll hi havia una gent amb un sedàs
que buscaven a les aigües tota classe de metalls.
Entremig d’hortes pirates que guarneixen els torrents
i donen color al paisatge d’una forma irreverent.

A Mollet que és la capital de la motocicleta
vam fer una visita rapida als seus bingos i discoteques.
Allà on la indústria és agressiva i ensenya tots els queixals
en forma de xemeneies i polígons industrials.

Amb un carajillo ferotge a Ciutat Riera Marsà
un imprudent de la marxa a tope
va proposar-nos un pla brutal
consistent en pujar a peu fins als cims dalt del Montseny
per a rentar-nos la cara amb neu i continuar entusiàsticament.

Aquesta violenta estripada només la pot fer el jovent
quan creu que la vida és llarga i el cos es troba valent.
Que durin les alegries sense perdre l’enteniment
abans de que entrem a Europa i ens domestiquin forçosament.

BCN, BCN

(Xavier Patricio Pérez)

Barcelona és bona quan la bossa sona
Barcelona és trista si ets ecologista
Barcelona és “chic” per la gent de Vic
Barcelona és gris venint de Paris.

Barcelona en metro té milions d’escales
Barcelona en taxi és per milionaris
Barcelona en bus és un pèl confús
Barcelona a peu es pot veure en relleu.

Barcelona és bruta, no tant com Calcuta
Barcelona-rock es vol assemblar a New York
i sense volguer ja no té il·lusió
per a projectar en el món el seu significat
i Barcelona té un pianista cec
trenta mil atletes i un cantant al vent
i Barcelona té un club de futbol
que manté ben alta la moral de gol.

Barcelona, Barcelona, universal i faraona
tant si canta com si plora Barcelona sempre és bona
Barcelona, Barcelona amb l’ànima de goma
amb el cor d’una geganta i la silueta d’una mona.

I, Barcelona té un orangutan
únic en el món pel seu color blanc
i el descobridor, un monument al port
que expulsa a l’exili als intolerants
i també ha viscut un bolerista excels
de mama africana i pare gallec
que va venir portar per l’aroma etern
d’aquest brou sensual que el Mare Nostrum té.

 


Direcció Artística: Gato Pérez

MÚSICS

Gato Pérez: Veu, guitarra flamenca, 2ns veus
Eduardo Laguillo: piano, guitarra, 2ns veus
Tony Clamosa; baix
Josep Lluís Esteve: conga, 2ns veus i percussió
Jordi Vilella: batería, bongó
Ruben Grignant: bongó, batería
Paco Gijón: llaüt, mandolina
Lluís Cusidó: teclats
Ricard Roda: saxos
Miquel Del Amo: trompeta

Rafa Zaragoza: guitarra a “Rumba laietana”
Jordi Bonell: guitarra a “BCN BCN”
Sego Garcia: harmónica a “Mariner de ribera”
Enric Malla “El fill de la Xina”: solo de plames a “Passejant pel Vallès”
Eduardo Laguillo, Enric Pareto, Enric Malla i Gato Pérez: cor
Enric Malla i Jordi Vilella: palmes


Gravat a l’estudi Tramuntana (Cornellà de Llobregat)

Tècnic: Maurizio Tonelli
Mixing: Eduardo Laguillo, Rafael Moll i Mauri Tonelli
Arranjaments: Eduardo Laguillo


Cançons escrites per Xavier P. Pérez, excepte “Senyor botiguer” de Jaume Sisa Mestres.
“Tanguillu canicular” gravada en directe a “La naciente factoria musical” de Cornellà de Llobregat.

Fotografies: Carly Suárez
Disseny coberta: Vicens Viaplana. Taula de Disseny
Locucions: Jaume Sorribes
Producció executiva: Ignasi Borbonet Macià

Produït per Rafael Moll


BCNY (Barcelunya): Barcelonés, Maresme, Vallès Occidental, Garraf i Baix Llobregat.

℗ 1982 Gravació sonora original feta per EMI-Odeon, S.A. – Espanya
©1982 EMI-Odeon, S.A. – Espanya
Editat per EMI-Odeon, S.A. Via Augusta, 2 bis Barcelona
Mod. 5681. Dep. Legal. B.37329-1982 ℗

10C 064-021.905 EMI