slo_blo_cartell_comic_pxlr_ps

Què és Slo-blo?

(Canço: Going Down Slow, Ray Charles. 2:27)
Xavier Patricio “Gato” Pérez: veu
Víctor Ammann: piano acústic
Sedo García: harmònica
Rafael Zaragoza “Zarita”: guitarra electro-acústica
Néstor Munt: trompeta
Ray Kozul: saxo alt
Joan Albert Sibis: saxo tenor
Xavier Batllés: contrabaix


Un grup musical que va existir a la Barcelona de principis dels 70.
Recordo que el nom sortia d’una etiqueta que figurava al darrera dels amplis Fender, referida al corrent elèctric de l’aparell…

Però bé, deixeu-me advertir abans que res que tot el que personalment pugui comentar al respecte, sortirà lògicament de la meva condicionada subjectivitat, amb els seus èmfasi i deformacions, com sempre succeeix en la memòria humana referida a events viscuts…

gato_slo-blo_recording_pxlr_ps

Aprofito doncs per a explicar com ens vàrem conèixer amb en Gato.
Jo tenia en l’adolescència un amic íntim, en Sedo García, companys de col·legi i amb el qual compartíem moltíssim entusiasme musical i de recerca existencial. Érem molt oberts d’orelles i mires, com a bons orfes culturals que havíem esdevingut els catalanets després de segles de mercantilisme, tot i que ell era fervorós Dylanià i jo, Beatleià.
Així, entre lectures sobre budisme, i entre influències i escoltes que abastaven des de música romanesa, andina, oriental, etc., a més de les que ens portava el poder mediàtic anglo-nordamericà, érem uns “enteradillos”, per exemple, de l’argot “country”, ple de paraules específiques que aquí només haguessin pogut reconèixer altres afeccionats. Als meus 14 anys vàrem assistir bocabadats al primer festival Folk de la Ciutadella, ple de cantants i músics molt referenciats també a aquella influència nord-americana.
Em sembla però d’interès remarcar que hi havia un tret característic que ens connectava especialment. Era la forma d’adaptar les influències a les nostres particularitats locals. El millor exemple el trobo en la traducció que va fer en Gabriel Jaraba, llavors baterista del grup “Els tres tambors”, d’una cançó nord-americana que parlava de l’emigració negra als Estats Units. Ell la va titular “L’emigrant andalús”, adaptant completament el text al que a nosaltres ens podia ressonar més d’a prop, i conservant en canvi l’essència del problema universalitzat.
Doncs bé, amb aquest bagatge, en Sedo i jo, vàrem anar a penjar un paper de contacte a una vitrina col·locada a la paret exterior de la botiga “Pianos Izábal”, que estava al carrer Bonsuccés, la segona travessia de les Rambles baixant a ma dreta. En aquell anunci no escatimàvem l’argot “country” mencionat (cajun, bluegrass, banjo five-strings…), i quina seria la nostra sorpresa en trobar-nos en la mateixa vitrina una altra nota d’un parell de fulanos amb la mateixa cantarella especialitzada. Eren en Zarita (Rafael Zaragoza) i en Gato que també s’anunciaven amb l’ànim de trobar col·legues afins.
Vàrem trucar-los ràpidament, i va néixer per a nosaltres una etapa d’expansives col·laboracions, que desembocarien ja en el conegut Zeleste al cap d’uns pocs anyets.

slo_blo_batlles

Ells, crec que ja tenien format el grup Slo-blo, i ens hi van incorporar amb la il·lusió amb que un club de futbol fitxa suposats “cracs”, jaja. Bé, “enteradillos” i espavilats amb els instruments, les referències, l’obertura de mires, les idees i les inquietuds creatives, ho érem, sí…
A la formació ja hi tenien un baixista anomenat Ángel Sainz-Pardo, però recordo que juntament amb en Sedo i jo, s’hi va incorporar també el flautista nord-americà Richie Tao, de fesomia i procedència asiàtica.
Els principals referents, dels quals en fèiem versions que ens embadalien, eren “The Band”, un grup mític nord-americà de folk-rock amb molts elements originals i arrelats a la seva terra i cultura, excel·lents músics. D’ells, ens fascinaven aspectes com que el baterista (Levon Helm) fos també mandolinista, baixista, guitarrista, vocalista…, que el baixista elèctric (Rick Danko) toqués també la tuba, el contrabaix, el trombó, el violí…, que l’organista (Garth Hudson) toqués també l’acordió i saxos…, i s’apartés de la tradició d’acompanyaments harmònics del gènere per a aventurar-se en una mena de sicodèlia, precursora clara de la riquesa tímbrica i expressiva dels sintetitzadors que venien…
”The Band”, va ser també un grup que va acompanyar Bob Dylan, consumant un punt de trobada esplèndid de la seva cultura entre cantautors i grups de música popular.
La versió “estrella” que m’ha quedat en el record és la de “The night they drove old dixie down”, uff, quin record més càlid…
A més d’aquest meravellós grup de referència, coincidíem també tots plegats en encandilar-nos amb gent com Ray Charles, Dr.John, Elton John…, dels quals també en feiem versions. Però com que en Gato dominava molt bé l’anglès i ho cantava en aquesta llengua, aquella inquietud compartida per a adaptar les coses, per a fer-les nostres, no va processar en tots aquests casos. Aquest és un angle des d’on explicar que, tot i que de jovenets tinguéssim aquests referents entre cella i cella, poc temps després estiguéssim tots investigant i aprofundint en mediterranietats, rumbes, “latin”, poetes nostrats, rondalles i sectes sòniques, agermanant-nos amb els gitanos com a principals valedors propers de la cultura rítmica, balladora i allunyada de les fastigoses solemnitats oficialistes de l’alta cultura pijales…
Però “Slo-blo” és important justament per això, per a haver estat un “taller” juvenil que ens va permetre experimentar i contrastar sensacions, realitzar intents imitatius, i decidir rumbs…

slo-blo3-72

No crec que tinguéssim massa actuacions. Una a l’Institut d’Estudis Nord-americans de la Via Augusta, de la qual en tinc alguna fotografia, i potser alguna altra. Eren “malos tiempos para la lírica” com va dir al cap de poc temps aquell inspirat gallec… Els grups tenien una expectativa de vida de mesos, i els compartiments estancs entre gèneres, camps, estatus, “endollismes”, etc., estaven a l’ordre del dia. Durant anys, no ens coneixíem ni entre els més dinamitzadors de cada front musical, improbable contacte, reafirmacions tancades, punts de trobada inexistents, censura i silenciament oficials… Així ens ha anat, jajaja.
Però aquella intencionalitat universalitzadora i a l’hora localista que ens unia, es va sembrar, ens va fer fer i descartar coses, i poc a poc va apropant-nos en un corrent divers i multi-color que segueix necessitant expressar-se sense compartiments estancs cada cop més.
Quant a gravacions, tampoc teníem els mitjans al nostre servei. El que més s’hi apropa és un refregit de sectors que vaig poder aplegar en una matinal als estudis Gema, pactada com a regal quan vaig acomiadar-me de la feina en ells, ja que als 16 anys hi vaig treballar de “pinxe de màquines”.
En aquella sessió hi vàrem gravar quatre temes, un arranjament meu d’un tema d’en Frank Zappa, un arranjament d’en Víctor Ammann d’un tema d’en Bill Evans, una composició meva, i una versió de “Going down slow” d’en Ray Charles cantada pel Gato. I l’eclèctica trobada es composava del sector jazzístic en el qual hi havia conegut al Víctor Ammann, amb en Néstor Munt, Toni Arasil, Joan Albert Sibis i Ray Kozul, del sector countryero i de blues negre d’en Zarita, en Sedo i en Gato, i d’un tercer sector potser de tarannà “contemporani”, amb en Paco Pi, en Xavier Riba, i en Miquel Garriga fent secció de cordes. M’encantava provocar aquestes trobades i escriure per a tots ells, intentant noves coherències…
La semblança amb el que hagués estat una gravació de “Slo-blo”, òbviament estava en la versió d’en Ray Charles. En Víctor hi aportava un piano que ens entusiasmava, estil New Orleans, dominador com era del llenguatge negro-americà.

Si li afegim una “o” a les dues parauletes d’aquell conjunt, surt “Solo-Bolo”… Potser sigui una manera de sintetitzar les expectatives d’aquells joves que érem, només esperant que ens sortissin “bolos” com a sortida pública de les nostres aportacions i assaigs. El temps i el procés ens han ensenyat que aquesta visió obrerista, era també una imposició sistèmica i que som molt més que un “treballador”, que és possible trobar moltes vies d’interconnexió, d’expressió i d’avenç…

Xavier Batllés
Barcelona, 07-03-16